Katia Krafft Vida (i mort) a la vora del volcà La majestuositat dels volcans ha encisat totes les cultures des de temps immemorials. No en va, han protagonitzat nombrosos mites i llegendes que pretenien donar algun sentit a la seva esglaiadora i letal bellesa. Katia Krafft no va ser immune a aquesta atracció i el seu atreviment en apropar-s’hi ens ha proporcionat un llegat científic inigualable. Katia Conrad va néixer a la regió francesa d’Alsàcia el 1942. Al llarg de la seva adolescència llegia àvidament tot el que li queia a les mans sobre volcans. Els seus pares, una mestra i un obrer sense cap relació amb la geologia, la van portar de viatge a Sicília per satisfer la seva set d’aquests grans colossos veient l’Etna, l’Stromboli i el Vulcà. Va estudiar a la Universitat d’Estrasburg, on es va especialitzar en física i geoquímica. Curiosa i metòdica, el seu primer treball científic li va aportar reconeixement com a jove talent de la vulcanologia. En aquests anys, va conèixer el que va ser el seu marit i company, Maurice Krafft; un geòleg que, com ella, havia crescut somiant amb volcans. A partir d’aquest moment les seves trajectòries personals i professionals es fan indissolubles. Katia i Maurice van dedicar la seva vida a viatjar a qualsevol lloc del món davant del mínim indici d’erupció imminent. Carregats amb la càmera, van ser els primers a fotografiar i filmar volcans a poca distància de la lava. Eren conscients que la seva passió pels volcans eclipsava del tot la seva percepció del perill. Com si fossin atrets per encisadors cants de sirena, s’apropaven sense reserves a un perill de què qualsevol altre fugiria sense dubtar. De vegades, deien, no podien gravar i tot el que feien era quedar-se quiets, hipnotitzats per la calor i la lava que es desprenia. Titllats d’extravagants inicialment, erupció rere erupció, els seus reportatges van començar a despertar major interès al si de la comunitat científica, públic i autoritats. Malgrat que les mostres de gasos i roques van permetre desenvolupar investigacions rellevants, va ser la divulgació d’aquest coneixement el que va fer que Katia i Maurice, “els diables dels volcans”, fossin cada vegada més reconeguts. Els darrers anys, van treballar dissenyant campanyes d’informació sobre el risc volcànic i el desenvolupament de dispositius d’alarma i auxili. El seu documental sobre les devastadores conseqüències de l’erupció del Nevado del Ruiz (Colòmbia, 1985) va servir per convèncer les autoritats filipines, al 1991, de la necessitat d’evacuar la població davant la imminent erupció del Pinatubo, salvant així, milers de vides. Aquest mateix any va despertar-se el mont Unzen després de més de dos segles de letargia. Com sempre, Katia i Maurice ho van deixar tot per viatjar al Japó i filmar la que van anomenar “l’erupció més perillosa mai vista a la seva vida”, i ja n’havien estat testimonis de més de 150 en 25 anys de carrera professional. Malgrat l’experiència i les precaucions, no van poder evitar que un núvol ardent de gasos, roques i cendres els embolcallessin en qüestió de segons. Van morir al costat d’un altre vulcanòleg i quaranta periodistes que cobrien la notícia de l’erupció. Encara que als nostres ulls el seu final sembli tràgic, els Krafft van morir com van escollir viure: junts i “a prop d’un cràter, sentint la seva escalfor a la cara”. “No és que flirtegi amb la mort, a hores d’ara no m’importa, hi ha el plaer d’acostar-se a la bèstia malgrat el risc que et pugui caçar” 35
RkJQdWJsaXNoZXIy MTcxMDUyNQ==