Carmina Virgili i Rodón Un ferm camí cap a la democràcia Alteracions sobtades i prolongades del clima han estat el detonant de cinc extincions massives al llarg de la història de la Terra. Carmina Virgili es va apassionar per la més gran de totes, la del Permià- Triàsic, que va provocar la desaparició del 96% de les espècies, ara fa uns 250 milions d’anys. El que potser no s’imaginava, estudiant les roques d’aquella època, és que ella mateixa seria el motor d’importants canvis en la nostra història recent. Carmina va néixer l’any 1927 en una família benestant de Barcelona. Els seus pares es van preocupar que rebés educació universitària quan encara no era habitual. Va cursar magisteri i més tard es va llicenciar i doctorar (1956) en Ciències Naturals a la Universitat de Barcelona, on va exercir com a professora. Amb la seva mare, farmacèutica, va forjar una relació estreta després de compartir innumerables jornades al camp, recollint plantes primer i fent observacions geològiques després. En una de les seves sortides, un pagès que va veure la noia per la muntanya se li va acostar i li va donar l’adreça d’una cosidora que li donaria feina per a què pogués deixar de fer coses que no eren de senyoreta. Potser va ser la primera vegada, però no l’última, que Carmina va haver d’enfrontar-se als prejudicis de ser dona en un entorn d’homes. A l’any 1963 va esdevenir la primera catedràtica de la Universitat d’Oviedo i la tercera d’Espanya. La seva presència insòlita i exòtica no va ser ben acollida en alguns claustres universitaris encara reticents a l’entrada de dones. Aquestes dificultats no van aconseguir limitar-la i va desenvolupar el seu lideratge fins i tot en un context advers. L’any 1968 es va traslladar a la Universitat Complutense de Madrid on va continuar donant classes fins que va ser nomenada degana de la Facultat de Ciències Geològiques, la primera d’una facultat espanyola. Es va especialitzar en l’estratigrafia del Triàsic i del Permià, una època convulsa i de grans canvis, com el moment polític que li va tocar viure. En els darrers anys de la dictadura, Carmina va formar part de l’organització socialista clandestina i es va implicar en els canvis que s’estaven produint a la universitat. L’any 1982 va ocupar la Secretaria d’Estat d’Universitats i Recerca del primer govern de Felipe González i va redactar la Llei de Reforma Universitària i la Llei de la Ciència. Aquestes lleis van ser el revulsiu per a què l’obsoleta universitat franquista esdevingués una universitat més democràtica, compromesa amb la recerca i oberta a la societat. Va dimitir l’any 1985 pels problemes de salut de la seva mare. Alguns anys després va dirigir el Col·legi d’Espanya a París, on va dur a terme una incansable tasca de difusió cultural i l’any 1996 va reprendre la seva activitat política com a senadora. La seva vàlua humana i científica li va permetre superar multitud de prejudicis de gènere, i va esdevenir un referent en assolir importants fites vetades a les dones. La seva passió per la geologia i la seva lluita per la democràcia i les llibertats li van valdre innumerables premis i reconeixements de diferents universitats i dels governs de França i Espanya. Va morir l’any 2014 i amb la donació del seu cos a la ciència va perpetuar, més enllà de la mort, el seu compromís amb la recerca. “Em quedo amb la petita satisfacció de pensar que vaig contribuir a fer les primeres sabates amb què la nostra universitat va començar el camí cap a la seva autonomia” 31
RkJQdWJsaXNoZXIy MTcxMDUyNQ==