Marie Tharp Llum i taquígrafs per al fons oceànic Hi ha moments de la història en què les persones amb idees que poden semblar esbojarrades trenquen els esquemes establerts fins aquell moment i ens mostren una nova forma de mirar i entendre el món. Marie Tharp va fer front a prejudicis i menyspreus per a posar llum i color al 70% del nostre planeta, descobrint-nos els misteris que romanien ocults sota l’aigua dels oceans. Nascuda a Michigan (EUA) l’any 1920, en una família en què s’unien l’amor per les ciències i l’amor per les lletres. Va voler estudiar literatura, però només admetien homes, així que es va graduar en anglès i música. Era conscient del futur que li esperava sent dona: mestra, secretària o infermera; i va triar la primera opció. Tanmateix, l’any 1943, en plena II Guerra Mundial, després de l’atac a Pearl Harbor, l’escassetat d’homes va afavorir l’obertura de nous camps professionals. Llavors, Marie es va inscriure a un màster sobre la geologia del petroli i va treballar durant alguns anys en aquesta indústria com una de les primeres “Petroleum Geology Girls”. L’any 1948 va deixar la seva feina a la petroliera i va provar sort a Nova York. Tot i els seus màsters en Geologia i Matemàtiques, només va poder optar a un lloc de treball com a delineant a la Universitat de Columbia. En aquells anys de Guerra Freda, el govern dels EUA va invertir grans quantitats de diners en l’estudi dels oceans i Marie es va dedicar, amb el geòleg Bruce Heezen, a localitzar avions militars enfonsats. Més tard, van començar a cartografiar el fons de l’Atlàntic Nord en una col·laboració que va durar 25 anys. Bruce adquiria les dades a bord del vaixell i Marie les interpretava a terra, perquè les dones tenien prohibit embarcar. L’any 1953, mentre dibuixava, va descobrir que al mig de la dorsal Atlàntica hi havia una gran esquerda (rift) que, segons els seus càlculs, havia de ser enorme. Conscient que el descobriment era revolucionari, va comprovar diverses vegades els seus resultats. El seu company Bruce va menysprear inicialment la troballa qualificant-la de “converses de noies” i va haver de passar un any de fortes discussions i noves evidències per tal que finalment li donés la raó. El descobriment no era cap fotesa, donat que descartava la hipòtesi dominant de l’expansió terrestre i donava credibilitat a una teoria fins aquell moment menystinguda, la deriva continental. Al mapa de l’Atlàntic Nord el van seguir els de l’Atlàntic Sud, de l’Índic, de l’Antàrtic i, finalment, el de la totalitat del fons oceànic al 1977. Els oceans mai no tornaran a ser una taca blava uniforme i monòtona. Els seus mapes van revolucionar el pensament geològic i van donar llum a la teoria de la tectònica de plaques. Tanmateix, la seva contribució va ser silenciada i la comunitat científica no va reconèixer els seus descobriments fins als anys noranta. Malgrat això, Marie no es va abandonar al desànim ni al ressentiment perquè tenia davant seu un repte emocionant: “Un llenç blanc per omplir amb extraordinàries possibilitats, un trencaclosques fascinant per bastir. Això passaria només una vegada a la vida, una vegada a la història del món. Hagués estat una oportunitat per a qualsevol persona, però de manera especial per a una dona de la dècada de 1940”. I va saber aprofitar l’oportunitat amb escreix. “Els vaig deixar discutir i em vaig dedicar a fer mapes. Vaig corroborar la dita que val més una imatge que mil paraules” 28
RkJQdWJsaXNoZXIy MTcxMDUyNQ==