Inge Lehmann El batec del sòlid cor de la Terra La invenció del sismògraf modern, el 1880, va provocar que les especulacions sobre l’interior de la Terra anessin caient com un castell de cartes. En aquesta mateixa dècada, en la qual la ciència continuava sent territori hostil per a les dones, va néixer la científica que resoldria l’última gran incògnita: l’estructura del nucli terrestre. Al 1888, una rellevant família de Copenhaguen rebia a qui, encara sense saber-ho, seria el seu membre més il·lustre: Inge Lehmann. La nena va ser educada en l’ambient igualitari d’una escola mixta i progressista. Aquest entorn, anòmal per a l’època, va empènyer Inge a desenvolupar-se plenament, però no va poder evitar que anys més tard es topés de cara amb la realitat. Va estudiar Matemàtiques a les universitats de Copenhaguen i Cambridge. Després de llicenciar-se, va començar a treballar en una oficina d’assegurances fins que, a l’any 1925, va ser contractada per a instal·lar els primers observatoris sismològics de Dinamarca i Groenlàndia. D’aquesta manera fortuïta, s’especialitza en sismologia en un país pràcticament asísmic però, com més endavant sabria, amb un emplaçament idoni per al registre de terratrèmols ocorreguts en zones geològicament actives i distants de la Terra, com el Pacífic Sud. Al 1927, fa estades en centres de recerca d’Alemanya, França, els Països Baixos i Bèlgica que li permeten contactar amb grans especialistes de l’època, com Beno Gutenberg. Després del seu periple europeu, Inge és nomenada primera cap del Departament de Sismologia del Reial Institut Geodèsic Danès. Era l’encarregada del manteniment i la reparació dels equips, així com d’interpretar els sismogrames i publicar els butlletins de dades. Treballava pràcticament en solitari, la qual cosa li va brindar un coneixement inigualable dels patrons que dibuixaven les ones sísmiques en travessar la Terra. Encara que fer treballs científics no era una de les seves funcions, Inge estava intrigada pel fet que les ones P no es comportessin segons l’estructura fins aquell moment coneguda. Va començar a sospitar que alguna cosa més s’amagava en el nucli líquid de la Terra en observar els diferents patrons de desviació i canvi de velocitat que experimentaven les ones que aconseguien travessar-lo. Al 1929, un gran terratrèmol va sacsejar Nova Zelanda i li va oferir la clau del problema. Després d’anys de conscienciosa anàlisi, el 1936 va publicar un article el breu títol del qual (P’) no permetia intuir la revolució que produiria. Inge hi descriu una nova discontinuïtat sísmica en l’estructura de la Terra, una nova frontera que separava el ja conegut nucli extern líquid d’un desconegut nucli intern sòlid. Després d’aquest gran descobriment, Inge va continuar investigant i es va convertir en una de les majors expertes mundials en el mantell terrestre. Respectada internacionalment, el 1953 es va jubilar del seu lloc en l’observatori i es va dedicar a viatjar pel món per a col·laborar allí on la reclamaven. Va ser la primera dona que va rebre la medalla William Bowie, el guardó més important en geofísica, per ser “la mestra d’un art negre per al qual un ordinador mai no podrà ser substitut”; una frase gairebé esotèrica que reflectia l’anàlisi minuciosa i els mitjans rudimentaris amb els quals Inge va donar resposta a grans interrogants científics d’una època predigital. Va morir el 1993, als cent-quatre anys, a l’asísmica Dinamarca. “Mai vaig percebre diferències entre l’intel·lecte de nens i nenes, la qual cosa em va provocar una certa decepció quan vaig comprovar que aquesta no era l’actitud general” 19
RkJQdWJsaXNoZXIy MTcxMDUyNQ==