Mary Anning Vida insòlita gravada en pedra A principis del segle XIX, quan el col·leccionisme de fòssils era un passatemps i la paleontologia encara no havia estat batejada com a ciència, una dona soltera, de classe baixa i sense formació, va fer troballes que la van introduir en els debats de l’elit científica. En aquests anys, s’assentaven els fonaments de la geologia amb la recentment creada Societat Geològica de Londres (1807), un selecte club que fins al 1919 no va acceptar entre els seus membres la “ Mare de la paleontologia” ni cap altra dona. Mary Anning va néixer l’any 1799 a Lyme Regis, una localitat costanera d’Anglaterra que, 200 milions d’anys abans, ocupava una posició pròxima a l’equador sota les aigües d’una mar tropical. Les roques dels penya-segats, entre els quals va transcórrer la vida de Mary, eren rics en fòssils del Juràssic, que el seu pare recol·lectava per a completar els ingressos familiars. La seva prematura mort, quan ella tenia només onze anys, va abocar la família a vendre curiositats (ammonits i belemnits) per a subsistir. Dels deu fills del matrimoni, només ella i el seu germà Joseph van sobreviure a la infància. La fortuna els va somriure quan Joseph va trobar el crani del que semblava un cocodril. Després d’un any d’incansable cerca, Mary va aconseguir desenterrar el cos de l’estranya criatura de més de cinc metres de longitud, el primer ictiosaure. El rèptil marí va cridar l’atenció dels cercles científics de Londres i la reputació dels Anning va augmentar. No obstant això, els ingressos eren minsos i la professió, perillosa. Requeria caminar sota penya-segats dels què es produïen freqüents caigudes de roques i Joseph va abandonar l’ofici. El 1820, Mary va trobar l’esquelet d’un nou rèptil marí, un plesiosaure. El seu coll extremadament llarg va aixecar les sospites de l’anatomista Georges Cuvier, que va suggerir que era una falsificació. Resolta la controvèrsia, Cuvier va rectificar i la botiga de Mary va començar a ser freqüentada per geòlegs i col·leccionistes internacionals. Va aprendre sobre fòssils de manera autodidacta: copiava articles científics, feia il·lustracions, disseccionava peixos i sèpies… No obstant això, els seus coetanis atribuïen els seus mèrits a un favor diví, perquè amb un any d’edat va ser la miraculosa supervivent de l’impacte d’un llamp. Mary era conscient que els “ cavallers de la ciència” la utilitzaven per a guanyar prestigi sense esmentar-la i aquesta situació no va canviar fins al 1828, quan va localitzar el primer esquelet de pterosaure fora d’Alemanya i el geòleg William Buckland li va atorgar l’autoria de la troballa. Anning va morir de càncer molt jove, amb quaranta-set anys. Les seves troballes van evidenciar que, en eres anteriors, la Terra va estar habitada per espècies molt diferents de les actuals, la qual cosa va qüestionar les teories creacionistes i va assentar les bases de la teoria de l’evolució que Darwin formularia 50 anys després. I, encara que la seva obra es va fer al marge de les institucions, el seu nom va quedar-hi gravat. A l’església de Lyme Regis es va construir un vitrall “ en commemoració de la seva capacitat per a fomentar la ciència de la geologia” i la Societat Geològica de Londres va publicar un panegíric, el primer dedicat a una dona i l’únic a algú que no n’havia format part. La humil Mary Anning havia aconseguit passar a la història. “El món m’ha utilitzat amb tan poca consideració que m’ha fet sospitar de qualsevol persona” 15
RkJQdWJsaXNoZXIy MTcxMDUyNQ==